Miedo

La valentía se define por la capacidad de superación del miedo. De sentir el miedo, palparlo, y sin embargo, apostar por ello. Con esfuerzo y valor para realizar aquello que crees que está bien, aunque te aterre hacerlo. Aunque la corriente intente arrastrarte. Quebrantar lo establecido para empezar lo desconocido. Lo intocable, lo anhelado, lo que llevas dentro. Armarse de valor y cruzar la morada del miedo. Con todas tus fuerzas. Un solo intento. Y soltarlo. Andar la línea que separa el antes y el después. Respira. Tres, dos, uno.

Sin saber cómo y desde el otro lado. Sin vuelta atrás. Sin ganas de volver. Pisar lo desconocido, lo aterrado, lo inimaginable. Con el destino en tus manos y cargado de despreocupación por todo aquello que no sea importante. Sin más peso que el propio. Palpar la vida; sentirla llena.

Experta en zapatos

Los zapatos nunca habían sido tu gran pasión. Ni tenías muchos, ni te importaban demasiado. Pero las cosas han cambiado y ahora eres casi una experta. Te los sabes todos. Azules, oscuros, negros, rojos, grises, grandes, anchos, altos, bambas y hasta tacones. Sabes qué tipo de persona los lleva sin verle el rostro. Sí, eres toda una experta. Y no lo escogiste. Te tocó. A ti, como me podría haber tocado a mi. Experta en zapatos.

Son tantos los montones que pasan por la calle… La mayoría corren. Tanto que tu acurado análisis queda incompleto. No te da tiempo ni de imaginarte el rostro de quién los lleva puestos. Y ellos siempre tienen prisa. Por llegar, por hacer, por cumplir, por huir. Siempre sin pausa.

A veces piensas que quizás les incomodas. Siempre observando. Como si alguien hubiera parado el tiempo. Días, horas, minutos. Siempre la misma rutina. Azules, oscuros, negros, rojos, grises, grandes, anchos, altos, bambas y hasta tacones. Siempre deprisa.

Supongo que no ves otra salida. Ni lo querías, ni lo escogiste. Deseabas mil cosas antes que esto. Y ni te imaginabas que desearías intensamente que alguien tirara alguna moneda. O que te trajera algo de comida. O una sonrisa. Y sin embargo, en ese momento se desborda tu ilusión, tus ganas de vivir, tu esperanza. Intuyo que cuando unos zapatos se sientan a tu lado, junto a los tuyos, sientes la empatía de cerca, la ayuda, que no estás sola. Empiezas a creer en aquello que nos hace humanos y, entonces, es cuando empieza eso que llaman vida.

Sensacions

Fa temps, una àvia encantadora va perdre les ganes de viure degut a la pèrdua recent del seu marit. Els anys li pesaven com mai, i ja no li trobava sentit a res. Preocupades per la situació, ens vam posar a buscar una manera d'animar-la. Volíem fer-li veure que encara es podia sentir viva i se'ns va acudir fer una llista de sensacions. Una llista de sensacions que consideràvem bones, per tal de regalar-li, recordant-li així que la vida està plena de bons moments. Durant mesos, hem anat pensant i anotant sensacions i avui les compartim també amb vosaltres per convidar-vos a fer la llista més grossa i refrescar-les si mai les heu deixat de tenir presents. Entenem que la vida va molt més enllà d'aquesta llista, però en aquesta situació va ser una experiència molt positiva. Aquí la teniu:

- Treure’s la fina capa de cola blanca de les mans un cop està seca.
- Guanyar un partit emocionant.
- L’olor a pluja.
- Trepitjar la sorra freda.
- Mirar el cel instants abans que es pongui el Sol.
- Tocar una goma d’esborrar nova.
- Pelar un ou dur.
- Sentir ploure des del llit.
- Ser conscient de que demà entres una hora més tard.
- Començar a escriure i no poder parar.
- Sentir el crec-crec del sucre menjant un iogurt natural.
- Una tassa de xocolata calenta.
- En un dia de calor intens, tirar-se de bomba en un mar/riu/piscina plena d'aigua freda.
- Acabar un llibre intens.
- Aguantar-li una mirada a un nen que acaba de fer alguna cosa malament, i ho sap.
- Anar a un concert i que toquin la cançó que just estaves esperant.
- Entrar a casa i que olori a pastís acabat de fer.
- Olor a roba neta.
- Entrar dins del vagó del metro quan sona el pip pip pip.
- Que un nen petit abraci un dels teus dits amb tota la seva mà.
- Llepar les restes de xocolata del recipient on es dibuixa un pastís deliciòs.
- Olorar les pàgines d’un llibre nou.
- Ficar un peu dins la neu.
- Veure el sucre fondre’s en un iogurt natural.
- El soroll que fa quan obres una llauna d’un refresc amb gas.
- Plorar de riure i no poder parar, ni casi respirar.
- Amassar el pa, la pizza, o la quiche.
- Posar una mà dins d’un pot ple de llegums.
- Petar les bombolletes de plàstic dels envoltoris dels electrodomèstics.
- Olorar a cafè acabat de moldre.
- Recordar coses que havies oblidat.
- Una trucada d'algú que està lluny.
- Una conversa que no et deixa indiferent.
- Trobar-se diners a la jaqueta de l'hivern passat.
- Riure's d'un de mateix (en especial si són caigudes o ficades de pota).
- Creuar la mirada (o un somriure) amb un desconegut/da.
- Tocar el cap d’un calb, o acariciar el cabell curt a contracorrent.
- Dutxar-se després de deu dies de colònies.
- Aprendre alguna cosa realment interessant.
- Dubtar de si un somni ha estat real o no.
- Guanyar un desafiament.
- Trobar-te pel carrer un vell amic i descobrir que algunes coses no canvien mai.
- Trencar la superfície metàl·lica que recobreix l’orifici per on surt la pasta de dents.
- Riure sense cap motiu.
- Fer un regal a un amic que saps que li farà il·lusió.
- Llegir una carta d’una cara coneguda i que vagi dirigida a tu.
- Relaxar-se després de passar molts nervis.
- Saber que contes amb algú molt valuós i increible, de manera incondicional.
- Tenir entrades esgotades d’aquell concert que tant esperaves.
- Que un nen t’expliqui una cosa que prèviament li has ensenyat.
- Una sorpresa agradable.
- Aprovar un examen impossible.
- Sentir que t’has tret un pes de sobre.
- Notar-te el cor en moments determinats.
- Tenir por d’una situació futura (i superar-la amb èxit).
- La capacitat de la gent de perdonar i de demanar perdó.
- Estirar-se dins del nòrdic després d'un dia molt intens, i abraçar tots els coixins.
- Despertar-se a mitja nit i veure que tens molta son i moltes hores endavant per dormir.
- Menjar verdures de l’hort.
- Estar nerviós perquè demà passa una cosa important.
- Elaborar una proposta i que tothom pensi que és molt bona idea.
- Treure la tapa metàl·lica d’un pot de Nesquick.
- Escoltar un CD amb cançons variades que no has fet tu per primer cop.
- Retrobar-te amb algú que portaves molt temps esperant i que sigui com sempre.
- Tenir altes expectatives d’una situació i que es compleixin completament.
- Descobrir un grup de música i veure que totes les cançons et semblen boníssimes.
- Estimar amb el cor a la mà.
- Moments d'eufòria incontrolats degut a grans il·lusions per alguna cosa.
- Mirar a algú i entendre't.
- Somriure.

Empatía

La empatía es “la identificación mental y afectiva de un sujeto con el estado de ánimo de otro”. Sentir al otro en uno mismo. Es imaginar lo que el prójimo está viviendo en una determinada situación y saber intuir cómo éste se debe sentir. Permite ver la vida desde el prisma del otro y visualizarse a uno mismo delante de la misma vivencia.

Es ponerse en su lugar, es comprenderlo. Y una vez conseguido, actuar como nos gustaría que lo hicieran si nos encontráramos en esa situación. Hacer lo que está en nuestras manos para que los malos momentos dejen de serlo. Saber que actuando como lo hacemos podemos ayudar a mejorar la vida de la otra persona.

Ser empático es dar sin esperar recibir nada a cambio. Es apostar por el conjunto antes que por el individuo. Es no conformarse con el bienestar propio sino buscar el de un todo.

Este sentimiento nos hace más humanos, más vivos. Implica que la palabra solidaridad cobre sentido, que signifique actuar conjuntamente, como un sólido. Sacar de nosotros mismos lo mejor que llevamos dentro para el otro. Porque intuimos qué está viviendo y cómo le está afectando. Sabemos qué le mueve por dentro y queremos serle útil, llegar donde él no logra llegar.

Somos muchos y todos con aptitudes, capacidades, habilidades y recursos diferentes. Donde no puede llegar uno, debería poder llegar otro. Pero hay que querer llegar. Y el hecho de querer llegar no depende exclusivamente de las posibilidades de uno mismo sino también del trabajo que haya hecho, a lo largo de su vida, alrededor de un valor tan importante como la empatía. De la reflexión y el ejercicio constante alrededor de esta. De ponerse a prueba, de intentarlo, de acercarse y de sentirla.  


La falta de empatía implica que la posible ayuda sea ciega, que los consejos sean vacíos y que el problema se vuelva olvidadizo. 

Sinceritat

La paraula sincerament prové de l’antiga civilització grecoromana. En aquella època, hi havia molts artesans que realitzaven estàtues de marbre per decorar camins, temples i palaus. El marbre sempre ha sigut un material preciós i car. És per això que alguns dels artistes quan s’equivocaven al realitzar la seva obra (per exemple si es trencava un tros de nas de l’estàtua) i ho volien rectificar, hi afegien cera. D’aquesta manera no havien de tornar a començar des del principi i no havien de gastar elevadíssimes quantitats d’aquest material tan apreciat. D’aquí va derivar el concepte de sinceritat. Un fet sincer, una cosa sincera (sense-cera) era allò que no necessitava ser reparat i per tant, era tal i com s’havia fet inicialment.

Sincer és el marbre pur, allò que surt del cor i que no és emmascarat. Realitzat amb esforç i transparència. És allò vertader. 

La sinceritat, doncs, ha estat un concepte que ens ha acompanyat al llarg de la història com a humans. Però sempre hem sigut sincers amb nosaltres mateixos? O és possible que haguem oblidat aquest concepte tan necessari? 

La sinceritat cap a un mateix implica despullar-nos davant del mirall i conéixer-nos una mica més. Implica ser conscient dels propis sentiments per acceptar-los i intentar actuar en conseqüència. Implica transparència. Fer i desfer amb el cor a la mà. Ensenyar-nos davant dels nostres i ser capaços de mostrar-nos tal com som, esperant a canvi que qui hi ha davant també ho faci. Contagiar l'alegria quan la sentim i compartir la tristor.

Però, per què ens costa tant ser sincers? Per què no sempre som capaços de treure el que portem dins? Per què ens capfiquem en negar qui som, intentant apropar-nos a falsos ideals? Tant de bo ens esforcéssim molt més per ser sincers, amaguéssim menys i mostréssim més. Tant de bo la por no ens fes deixar de ser com som. 

Siguem sincers: autoenganyant-nos ens fem mal a nosaltres i en fem als que ens envolten. Ja n’hi ha prou d’omplir-se de grans quantitats de cera!

Solo de ida

Dices que la vida con ella es mucho mejor. Que te hace volar y sentir el mundo plenamente. Que te acompaña, que no estás solo y todo se vuelve intenso. Que controlas, sabes que solo es por un rato, claro, para pasarlo bien. Para reír y compartirlo con los colegas. Dices que es un juego, que a ti no te va a pasar nada. Pero luego, llegan los peros. Llegan las cosas que intentábamos no predecir. Y ya es tarde, ya no hay vuelta atrás. Lo darías todo por ella. Dejarías lo que tienes, y te perderías por ella. Por su juego, por su intensidad, por tu risa. Lo que nunca llegaría, se vuelve real. Eso que el miedo nos escondía, y que nos convencíamos que no nos tocaría, lleva demasiado tiempo esperando. El daño es irreversible y tus neuronas son ahora muy lentas. Ya no te reconozco. 

¿Dónde está tu risa? ¿Cuántos gramos pesa tu alegría?

Mil maneres d'actuar

Al llarg de les nostres vides ens trobem davant de moltes i variades situacions que considerem problemes i davant aquests tenim mil maneres d’actuar. Segons la seva naturalesa, tindran o no solució.

Problemes irreversibles

Neixen quan el conflicte es produeix per si sol i no es pot tornar enrere, és a dir, no té solució (si s’entén solució com allò que provoca un canvi de fons i permet resoldre favorablement el problema). 
Davant d'aquesta situació hi ha dues posicions diferents a adoptar, que no són solucions, perquè no comporten la resolució del problema, sinó opcions entre les quals es pot valorar la millor i triar-la.
Una de les opcions és agafar-se al problema i no deixar-lo anar. Aferrar-se a un record i fer-lo present constantment, apostant (conscientment o inconscient) per ser un individu passiu: aliè a allò que està passant i immers en el món de la distracció que, malauradament, tan present està en els nostres dies. Davant d’aquesta postura, és més que probable que el problema reaparegui al llarg de la història de les nostres vides; i que la muntanya on el teníem enterrat es desfaci en mil trocets cada vegada que ens invaeixi el cansament, o que algú voregi el mur que ens havíem construit.
L’altra manera d’afrontar un problema irreversible defineix un individu fort, ja que aquest és conscient de que no té volta enrere i, per tant, no té solució. Hi ha un període inicial d’acceptació i preocupació (molt variable segons la gravetat del problema i la personalitat de l’afectat) i, posteriorment, l’afrontació de la situació amb realisme. Valorant el que hi havia abans de trobar-nos en la situació conflictiva i comprometent-nos amb el present i el futur per viure’ls plenament. Pensant que no està en les nostres mans canviar el que ha passat i que, per tant, només ens queda conviure amb el que vindrà de la millor manera possible. Sabent que el fet d’apostar per l’alegria en la nostra vida es pot veure condicionat per la gravetat del problema irreversible, però apostar-hi igualment. Perquè és l'única manera de seguir endavant amb dignitat i amb molta més força. Perquè tot i la caiguda, veiem un camí d’aixecada. Si som capaços d’acceptar el dolor d’una pèrdua o d’una derrota, serem capaços de créixer com a persones. De valorar allò que som i tenim. I sobretot, d’estimar la vida com mai. D’agafar-nos a ella, i viure-la amb amor. Compartir-la i exprimir-la a cada instant. No hem escollit on néixer, ni en quin moment viure però sí que podem escollir el com fer-ho. 

Problemes reversibles

També ens podem trobar davant de problemes que tenen solució. Aquesta sortida, però, pot ser escollida per nosaltres o bé venir imposada per circumstàncies alienes. Així, podem definir dos tipus de solucions als problemes: les que no escollim i, per tant, són fruit de les condicions externes, i les que sí que estan a les nostres mans i les triem. La manera de tractar el problema ve condicionada per la naturalesa d’aquest. 

          Problema reversible, solució escollible

Existeixen uns tipus de problemes reversibles pels quals disposem d'un ventall de solucions i som els propis afectats qui triem per quin camí volem tirar per tal de resoldre la situació. Dins de les solucions a adoptar, n'hi ha que són reversibles i n'hi ha de irreversibles. És a dir, hi ha solucions que tenen possibilitat de retorn i, les altres, no tenen camí de tornada.

          Problema reversible, solució no escollible

Les solucions no escollibles venen imposades per l’entorn i, per tant, tenen sempre un caràcter irreversible, entenent per irreversible “no modificable per la voluntat de l’individu”. Hi ha, doncs, l’opció de reversió; però aquesta no depèn de la nostra voluntat. El possible camí de retorn hauria de venir també de fora. No per això són solucions permanents, sinó que són canviables exclusivament per condicions alienes a nosaltres.

Un mundo a ciegas

Cada cosa tiene su tiempo, sus minutos, sus horas y tu paciencia. Imagino tu deseo de contar otra vez hasta cinco. Cinco segundos son los que tarda un semáforo en ponerse verde. Siempre y cuando no vaya tarde, o que ningún coche lo olvide, o que no esté en el sitio de siempre porque hoy están haciendo obras. Tu deseo de que la ciudad se mantenga igual, porque así es como has aprendido a vivir. Teniéndolo todo controlado, calculado. Tus pasos, los segundos, los ruidos, el silencio.

Imagino que para ti, el caos es tu mayor miedo. A veces pienso cómo te debes sentir al coger el autobús en un día lluvioso. Lleno de gente con prisa por llegar donde quiera que van. Lleno de ruido molesto que te imposibilita escuchar con claridad el aviso de tu parada. Y aquí empieza el caos. El no saber en qué calle te encuentras o cuán lejos de casa estás y perder la cuenta del tiempo que falta por llegar. El miedo te colapsa y la ciudad en caos se apodera de tu integridad.

Es fácil intuir en ti un deseo de correr y escapar. Querer mover las piernas muy deprisa para ir lejos, donde ni la oscuridad logre atraparte. Ir más allá de un punto de luz, de un fondo negro, o quizás de un paisaje borroso. Salir de la cárcel que supone un mundo intuido a través de las manos. Huir de la opresión que supone querer y no poder.

Pero correr deja de tener sentido cuando no puedes ver adónde vas. Si intentaras escapar, el pánico te arrebataría antes de llegar a los 50 metros. Y te sentirías aún más perdido. Entonces es cuando el hecho de perder el bus carece de importancia. Gracias a la costumbre, aprendes a vivir sin prisa. Sin agendas imposibles, sin días sin horas,  sin  obligaciones.

Intuyo que al principio fue muy difícil. Tuviste que ponerte a prueba y ser muy fuerte. No te quedaba otra, más que equivocarte. Y rectificar. Repetir y así aprender. A la larga, has acabado confiando en la perpetuidad del orden. En tu tranquilidad forzada por el tiempo y por las condiciones. Es increíble tu capacidad para hacerlo todo sin verlo. Para luchar cada día. Sacando una fuerza incansable para tirar adelante. Haciendo de la paciencia una gran compañía y del miedo una lucha permanente.

Con el tiempo también has aprendido a conocer tus minutos, tus limitaciones. Y a convivir con ellas. Sobrevivir con coraje y dignidad. Día a día y minuto a minuto. Siempre a oscuras pero con esperanza. Con el ciego deseo del orden. De mantener tu mundo constante. De tenerlo todo controlado para romper el impenetrable muro del miedo y sentir la alegría. Que nada cambie.

L'ús de la il·lusió

Vivim en un món on els valors es perden diàriament. On la història s’oblida. On el planeta es degrada i la passivitat ens domina. Vivim a la societat de les paraules buides. On a vegades, aquestes són un mètode de fugida, d’autoconvenciment, o un intent d’emmascarar veritats. Ens les creiem, les reproduïm i les repetim, però resten lluny de ser pensades i qüestionades. Careixen de valor i no els donem el significat que potencialment tenen. Resten lluny de la societat i depèn de nosaltres apropar-les. Fer-les nostres, omplir-les de pensament i de coherència, omplir-les de fets. De lògica, de sentit i fer-les reals. Omplir-les de silenci i de converses interminables. Recuperar-les de l’oblit, recordant el dia que van ser plenes. Pensar les paraules amb intel·ligència, amb capacitat transformadora, emancipadora i de millora. Reomplir les paraules de vida. Reomplir-les d’alegria, d’esforç, de constància, de significat. De tot allò que ens fa ser millors i de tots aquells que comparteixen allò que som. Donar a les paraules el valor que resten esperant i apreciar-les, estimar-les i fer-les nostres. Per fer-les plenes.

Aquest blog és un desig de reomplir paraules. Un intent de deixar escrits mil sentiments i compartir-los. Per animar a tothom qui els llegeixi a reflexionar sobre qüestions que regeixen les nostres vides. Tant de bo ho aconseguim, tant de bo rebeu una milèsima part del que volem transmetre.

Eulàlia i Marina.