Sinceritat

La paraula sincerament prové de l’antiga civilització grecoromana. En aquella època, hi havia molts artesans que realitzaven estàtues de marbre per decorar camins, temples i palaus. El marbre sempre ha sigut un material preciós i car. És per això que alguns dels artistes quan s’equivocaven al realitzar la seva obra (per exemple si es trencava un tros de nas de l’estàtua) i ho volien rectificar, hi afegien cera. D’aquesta manera no havien de tornar a començar des del principi i no havien de gastar elevadíssimes quantitats d’aquest material tan apreciat. D’aquí va derivar el concepte de sinceritat. Un fet sincer, una cosa sincera (sense-cera) era allò que no necessitava ser reparat i per tant, era tal i com s’havia fet inicialment.

Sincer és el marbre pur, allò que surt del cor i que no és emmascarat. Realitzat amb esforç i transparència. És allò vertader. 

La sinceritat, doncs, ha estat un concepte que ens ha acompanyat al llarg de la història com a humans. Però sempre hem sigut sincers amb nosaltres mateixos? O és possible que haguem oblidat aquest concepte tan necessari? 

La sinceritat cap a un mateix implica despullar-nos davant del mirall i conéixer-nos una mica més. Implica ser conscient dels propis sentiments per acceptar-los i intentar actuar en conseqüència. Implica transparència. Fer i desfer amb el cor a la mà. Ensenyar-nos davant dels nostres i ser capaços de mostrar-nos tal com som, esperant a canvi que qui hi ha davant també ho faci. Contagiar l'alegria quan la sentim i compartir la tristor.

Però, per què ens costa tant ser sincers? Per què no sempre som capaços de treure el que portem dins? Per què ens capfiquem en negar qui som, intentant apropar-nos a falsos ideals? Tant de bo ens esforcéssim molt més per ser sincers, amaguéssim menys i mostréssim més. Tant de bo la por no ens fes deixar de ser com som. 

Siguem sincers: autoenganyant-nos ens fem mal a nosaltres i en fem als que ens envolten. Ja n’hi ha prou d’omplir-se de grans quantitats de cera!