Mil maneres d'actuar

Al llarg de les nostres vides ens trobem davant de moltes i variades situacions que considerem problemes i davant aquests tenim mil maneres d’actuar. Segons la seva naturalesa, tindran o no solució.

Problemes irreversibles

Neixen quan el conflicte es produeix per si sol i no es pot tornar enrere, és a dir, no té solució (si s’entén solució com allò que provoca un canvi de fons i permet resoldre favorablement el problema). 
Davant d'aquesta situació hi ha dues posicions diferents a adoptar, que no són solucions, perquè no comporten la resolució del problema, sinó opcions entre les quals es pot valorar la millor i triar-la.
Una de les opcions és agafar-se al problema i no deixar-lo anar. Aferrar-se a un record i fer-lo present constantment, apostant (conscientment o inconscient) per ser un individu passiu: aliè a allò que està passant i immers en el món de la distracció que, malauradament, tan present està en els nostres dies. Davant d’aquesta postura, és més que probable que el problema reaparegui al llarg de la història de les nostres vides; i que la muntanya on el teníem enterrat es desfaci en mil trocets cada vegada que ens invaeixi el cansament, o que algú voregi el mur que ens havíem construit.
L’altra manera d’afrontar un problema irreversible defineix un individu fort, ja que aquest és conscient de que no té volta enrere i, per tant, no té solució. Hi ha un període inicial d’acceptació i preocupació (molt variable segons la gravetat del problema i la personalitat de l’afectat) i, posteriorment, l’afrontació de la situació amb realisme. Valorant el que hi havia abans de trobar-nos en la situació conflictiva i comprometent-nos amb el present i el futur per viure’ls plenament. Pensant que no està en les nostres mans canviar el que ha passat i que, per tant, només ens queda conviure amb el que vindrà de la millor manera possible. Sabent que el fet d’apostar per l’alegria en la nostra vida es pot veure condicionat per la gravetat del problema irreversible, però apostar-hi igualment. Perquè és l'única manera de seguir endavant amb dignitat i amb molta més força. Perquè tot i la caiguda, veiem un camí d’aixecada. Si som capaços d’acceptar el dolor d’una pèrdua o d’una derrota, serem capaços de créixer com a persones. De valorar allò que som i tenim. I sobretot, d’estimar la vida com mai. D’agafar-nos a ella, i viure-la amb amor. Compartir-la i exprimir-la a cada instant. No hem escollit on néixer, ni en quin moment viure però sí que podem escollir el com fer-ho. 

Problemes reversibles

També ens podem trobar davant de problemes que tenen solució. Aquesta sortida, però, pot ser escollida per nosaltres o bé venir imposada per circumstàncies alienes. Així, podem definir dos tipus de solucions als problemes: les que no escollim i, per tant, són fruit de les condicions externes, i les que sí que estan a les nostres mans i les triem. La manera de tractar el problema ve condicionada per la naturalesa d’aquest. 

          Problema reversible, solució escollible

Existeixen uns tipus de problemes reversibles pels quals disposem d'un ventall de solucions i som els propis afectats qui triem per quin camí volem tirar per tal de resoldre la situació. Dins de les solucions a adoptar, n'hi ha que són reversibles i n'hi ha de irreversibles. És a dir, hi ha solucions que tenen possibilitat de retorn i, les altres, no tenen camí de tornada.

          Problema reversible, solució no escollible

Les solucions no escollibles venen imposades per l’entorn i, per tant, tenen sempre un caràcter irreversible, entenent per irreversible “no modificable per la voluntat de l’individu”. Hi ha, doncs, l’opció de reversió; però aquesta no depèn de la nostra voluntat. El possible camí de retorn hauria de venir també de fora. No per això són solucions permanents, sinó que són canviables exclusivament per condicions alienes a nosaltres.

Un mundo a ciegas

Cada cosa tiene su tiempo, sus minutos, sus horas y tu paciencia. Imagino tu deseo de contar otra vez hasta cinco. Cinco segundos son los que tarda un semáforo en ponerse verde. Siempre y cuando no vaya tarde, o que ningún coche lo olvide, o que no esté en el sitio de siempre porque hoy están haciendo obras. Tu deseo de que la ciudad se mantenga igual, porque así es como has aprendido a vivir. Teniéndolo todo controlado, calculado. Tus pasos, los segundos, los ruidos, el silencio.

Imagino que para ti, el caos es tu mayor miedo. A veces pienso cómo te debes sentir al coger el autobús en un día lluvioso. Lleno de gente con prisa por llegar donde quiera que van. Lleno de ruido molesto que te imposibilita escuchar con claridad el aviso de tu parada. Y aquí empieza el caos. El no saber en qué calle te encuentras o cuán lejos de casa estás y perder la cuenta del tiempo que falta por llegar. El miedo te colapsa y la ciudad en caos se apodera de tu integridad.

Es fácil intuir en ti un deseo de correr y escapar. Querer mover las piernas muy deprisa para ir lejos, donde ni la oscuridad logre atraparte. Ir más allá de un punto de luz, de un fondo negro, o quizás de un paisaje borroso. Salir de la cárcel que supone un mundo intuido a través de las manos. Huir de la opresión que supone querer y no poder.

Pero correr deja de tener sentido cuando no puedes ver adónde vas. Si intentaras escapar, el pánico te arrebataría antes de llegar a los 50 metros. Y te sentirías aún más perdido. Entonces es cuando el hecho de perder el bus carece de importancia. Gracias a la costumbre, aprendes a vivir sin prisa. Sin agendas imposibles, sin días sin horas,  sin  obligaciones.

Intuyo que al principio fue muy difícil. Tuviste que ponerte a prueba y ser muy fuerte. No te quedaba otra, más que equivocarte. Y rectificar. Repetir y así aprender. A la larga, has acabado confiando en la perpetuidad del orden. En tu tranquilidad forzada por el tiempo y por las condiciones. Es increíble tu capacidad para hacerlo todo sin verlo. Para luchar cada día. Sacando una fuerza incansable para tirar adelante. Haciendo de la paciencia una gran compañía y del miedo una lucha permanente.

Con el tiempo también has aprendido a conocer tus minutos, tus limitaciones. Y a convivir con ellas. Sobrevivir con coraje y dignidad. Día a día y minuto a minuto. Siempre a oscuras pero con esperanza. Con el ciego deseo del orden. De mantener tu mundo constante. De tenerlo todo controlado para romper el impenetrable muro del miedo y sentir la alegría. Que nada cambie.